La guerra del porc va ser un conflicte armat entre els Estats Units (acabats de declarar-se independents) i la Gran Bretanya. La tensió entre les dues nacions era tan extrema que la mort d'un coi de porc va fer esclatar un nou conflicte. Resulta que un granger estatunidenc va matar el porc que se li fotia les hortalisses. El porc era d'un propietari anglès, i amb això n'hi va haver prou perquè les dues nacions mobilitzessin els exèrcits respectius.

Aquesta passejada ens queda a prop de casa, a Queralbs. L'any 1428 hi va haver un terratrèmol que va sacsejar tot el Principat, i un dels municipis que van llepar fort va ser aquest, al cor del Ripollès. Aquella pobra gent medieval no sabien d'on els venia tot allò. L'explicació més lògica i racional és que Déu els estava castigant. El sisme de la Candelera ha transcendit fins als nostres dies perquè va ser desastrós. Esperem que el gosset no prengui mal!

Us hi heu fixat? Sempre que hi surten elefants, la història acaba en desgràcia. Primer amb la mort de la pobra elefanta Mary, que va morir penjada d'una grua. Després, hem tingut els elefants cartaginesos travessant els Alps (compte, que aquesta història encara no l'hem acabat). En aquesta ocasió tenim un altre elefant, però aquest ens porta bona sort, ja ho veureu. L'elefant serà un dels salvadors d'aquesta passejada tràgica.

Dia de Sant Valentí de l'any 1929, un dia fred i gris que la ciutat de Chicago va viure amb terror. Precisament el dia dels enamorats hi va haver una matança sense precedents. Una venjança en què els homes d'Al Capone (o mercenaris que va contractar) van disfressar-se de policies i van rebentar la competència de la manera més salvatge possible. Els van fotre de cara a la paret i els van cosir a trets amb les seves llegendàries Tommy Gun. Des d'aquell dia, la gent va veure que la màfia no tenia res de glamurós.

Entrem al primer casino del món. Parlem del Ridotto, situat en una ala del palau de Sant Moisès de Venècia. El primer local públic on es permetien els jocs d'apostes. Diem públic, però el Ridotto era un casino d'allò més exclusiu, on els prínceps i la noblesa europea es jugaven la fortuna amagats darrere de les màscares venecianes i amb la tranquil·litat que eren en un lloc protegit.

La massacre de Boston potser no va arribar a ser una massacre en si mateixa. Van morir 5 colons de Boston, això és ben cert. Els soldats britànics els van cosir a trets davant de la Casa de Duanes anglesa. Malgrat tot, no tenim clar si se li ha de dir massacre com a tal. Ei, tot és discutible. Resulta que els habitants de Boston s'estaven manifestant pel tracte rebut per part dels britànics i al final van acabar amb el cos ple de plom. Escolteu el capítol i decidiu vosaltres mateixos.

L'atac dels homes morts és una història èpica de la Primera Guerra Mundial (una mica exagerada per la propaganda soviètica, això és evident). En aquesta ocasió, ens enfanguem fins dalt de tot: ens fotem a dins de les trinxeres brutes i plenes de bassals en aquest enfrontament entre russos i alemanys. La part èpica és quan els soldats russos, gasejats i cremats per dins, van iniciar una contraofensiva. Van carregar embenats i ensangonats, com si fossin uns homes morts que tornaven a la vida per lluitar un últim combat.

Ens situem a la República del Camerun, just al costat del llac Nyos, un llac volcànic que, tot i ser volcànic, creiem que no passarà res greu. Seria molta mala sort que quan decidim anar a passejar el gos pel llac, en passi alguna de grossa. A qui volem enganyar? Si hem de dir la veritat, la Tina té moltes possibilitats de sortir escaldada d'aquest passeig.

En aquest capítol no tenim grans catàstrofes durant el passeig, cap fàbrica explotant ni cap desastre climàtic, però el robatori d'un violí stradivarius de sis milions de dòlars ens ha semblat prou interessant. També ho és la manera en què es va produir, amb premeditació i violència! Al món hi ha uns 600 violins stradivarius. Doncs ara veureu que un d'ells el van robar al mig del carrer.

En aquesta ocasió, ens toca un passeig ben fotut: el farem a dins del camp de concentració de Sobibor. No, no serà una visita per la memòria històrica, sinó que farem la passejada durant la Segona Guerra Mundial. És a dir, amb el camp actiu i ple de nazis. Amb aquest passeig, volem narrar l'escapada de presoners més èpica i multitudinària de la Segona Guerra Mundial. Més de 200 persones van traçar un pla (senzill, però efectiu) per escapar-se dels seus captors i evitar un final ja escrit.

L'any 1816, també conegut com l'any sense estiu o any de la pobresa, Europa s'enfronta a l'últim gran període de fam de la seva història. Ens situem al segle XIX, però sembla que siguem en plena alta edat mitjana. El clima extrem ha rebentat les collites i ha provocat unes temperatures completament anòmales a tot el continent. Sembla que Déu nostre senyor ens estigui castigant! Som al mes d'agost i fot un fred que pela! L'explicació de tot plegat, però, és més terrenal del que us penseu.

Com que en Xuri es queixa que li donem tots els papers de boig, en aquesta ocasió se n'encarrega l'Arnau, que és el protagonista: un vell pobre i grillat que va saquejar un ajuntament fent-se passar per general de l'exèrcit. Aquella bestiesa podria haver acabat com el rosari de l'aurora, però gràcies a uns soldats il·lusos, a qui va saber ensarronar, se'n va sortir amb la seva i ara se'l considera un heroi. A veure si sabeu qui interpreta el paper dels soldats ineptes que es van convertir en còmplices sense ser-ne conscients.

La passejada per Hoxne és més aviat tranquil·la. Acompanyem en Peter, un pobre home que ha perdut un martell mentre instal·la una tanca, a veure si trobem l'eina i, ja de pas, els quatre cargols que li falten a ell. També ens acompanya el seu veí, un home que tampoc és cap llumenera. El més centrat és el personatge de la Mercè, que ens interpreta l'esposa d'en Peter, una dona que ja ha perdut la fe en l'inútil del seu marit. Sembla una telenovel·la de tardes, però és una gran passejada amb final inesperat.

Semblava una tarda senzilla, el papa Joan Pau II només havia de travessar la plaça de Sant Pere i continuar amb la celebració de la Mare de Déu de Fàtima. Ja sabeu, però, que qualsevol ximpleria et pot complicar la tarda, sobretot si entre els feligresos assistents hi ha un home armat amb una pistola i disposat a matar el pontífex. Als anys 80 la seguretat privada de la gent important era diferent, era tot més lax.

Hem detallat que aquesta vaga va ser la del 1951 perquè al cap d'uns anys n'hi va haver una altra, que també farem. Ens situem a la Barcelona de la postguerra: la gent malviu com pot, amb les cartilles de racionament i l'economia feta un desastre. Els habitants de Barcelona es troben que els productes i serveis bàsics cada vegada són més cars. La gent va acabar petant i es va declarar un boicot contra els tramvies!

En aquesta passejada, us hem portat un episodi tràgic que potser no és gaire conegut, però el pet que va fotre aquell coet va ser impressionant. Els soviètics havien de provar la seva nova arma secreta: el míssil balístic intercontinental, l'R-16! Pintava bé, però va acabar molt malament. Error humà, això segur. A veure com acaba la pobra Dobby. La tragèdia va ser de les grosses, però la propaganda soviètica ho va ocultar durant anys.

És un passeig una mica estàtic, perquè ens quedem a casa d'un informàtic que es passa tot el dia tancat a la seva habitació (com tots els informàtics) fent coses d'ordinadors. En fi, que el pobre Indi gairebé no surt al carrer. Això sí, tot i que el passeig sigui una mica trist, el fet històric és molt rellevant: som testimonis de com un nano va gastar-se 10.000 bitcoins en dues pizzes. Ben jugat.

La guerra del Whisky és la guerra més trista (ben mirat, la millor guerra de totes) que van protagonitzar Dinamarca i el Canadà. Una disputa de broma per veure qui dels dos conqueria l'illa de Hans, un coi de roca merdosa situada al mig del no-res, prop de Groenlàndia. Quan venien els danesos, plantaven la seva bandera i deixaven una ampolla d'aiguardent. Quan venien els canadencs, plantaven la seva bandera i deixaven una ampolla de whisky, i així es distreien.

Heroisme espanyol, militars de raça, inconsciència o simplement imbecil·litat? Quan la guerra de les Filipines es va acabar, els soldats espanyols que defensaven l'església de Baler es van negar a rendir-se. Estaven en inferioritat numèrica i rodejats per tot arreu, sense cap motiu per continuar lluitant. Però, malgrat tot, van aguantar més de 300 dies a dins l'església, lluitant per una causa inexistent. Ells van ser els últims de les Filipines.

Sabeu quina és la diferència entre un telefèric i un funicular? Nosaltres tampoc ho teníem gaire clar, però gràcies a la passejada que fem per Àustria ho hem après. També hem après un truc que us pot salvar la vida. Si esteu en un túnel i es produeix un incendi, la manera de salvar-vos és fugir cap avall, perquè el fum sempre puja.